Missions Barcelona: .

Ramon Llull, missioner modern

Albert Soler (Universitat de Barcelona)

Ramon Llull (Mallorca, 1232-1316) va ser un laic que, cap a la meitat de la seva vida, es va sentir cridat a la missió; després d’una intensa experiència espiritual i d’un procés de discerniment va decidir dedicar la seva vida a la causa de l’extensió de la fe cristiana entre musulmans i jueus. Llull vivia en una Mallorca que no feia gaire que havia estat conquerida als musulmans, que encara hi eren presents en gran nombre; el problema de la convivència entre religions i cultures era ben present, doncs, en el seu món. El punt de partida de Ramon era considerar que els no cristians “hòmens són així com nós e de nostra natura”; poden estar equivocats, ens poden resultar profundament antipàtics, però sempre caldrà partir d’aquest mutu reconeixement de la condició humana i sentir una veritable compassió per la seva sort; és per això que Ramon s’autoanomena «procurador dels infidels».

És també imprescindible parlar la mateixa llengua que els musulmans; per a Ramon, parlar àrab i conèixer la cultura musulmana és una condició sense la qual no hi pot haver missió; la seva aproximació al món musulmà no és gens anecdòtica, sinó que és difícil de trobar entre els teòlegs cristians de la seva època un cas semblant de coneixement de l’àrab i de l’islam, fins al punt que s’autoanomena «Raimundus, christianus arabicus». Però, per a ell, la inculturació de la fe cristiana en el món musulmà no és suficient. Cal a més, parlar el mateix llenguatge, i això és més complex. El que Llull pretén, amb la seva amplíssima i variada obra, és construir un terreny comú que permeti el diàleg i la discussió sobre la veritat; un terreny que ha de ser neutral, que no ha d’estar marcat des del punt de vista religiós i cultural; d’això ben bé en podríem dir «transculturació» de la fe. Llull construeix un nou marc conceptual i simbòlic on les diferents parts, professin el credo que professin, puguin sentir-se còmodes, en una actitud que no ha de ser polèmica ni apologètica, sinó de diàleg franc a partir de veritats evidents, raonables comunes i indiscutibles. Proposa, per tant, deixar de banda la discussió sobre les veritats revelades i les autoritats textuals que les transmeten (siguin bíbliques, coràniques o talmúdiques...).

Tot el plantejament de Ramon podria haver estat una obra teòrica, escrita des de la comoditat d’un refugi intel·lectual. Res més lluny d’això. Llull va escriure prop de 260 obres, en català, àrab i llatí, al mateix temps que recorria les corts i les cúries de la Cristiandat occidental, i que viatjava al nord d’Àfrica i Terra Santa per posar en pràctica els seus plans missionals. Malgrat el cas relatiu que l’Església i els prínceps cristians li van fer, i els escasssos resultats de la seva missió, Ramon mai va deixar estar el seu projecte. Encara al final de la seva llarga vida, en una obra escrita el 1312, sostenia la necessitat que “[...] cristians ben instruïts i coneixedors de l’àrab vagin a Tunísia a mostrar la veritat de la fe i que musulmans ben instruïts vinguin al regne de Sicília a disputar amb savis cristians de la seva fe. I potser d’aquesta manera, si aquesta pràctica es generalitzés pertot arreu, podria aconseguir-se la pau entre cristians i sarraïns, en comptes que els cristians vagin a destruir els sarraïns i els sarraïns, els cristians.”