Benvolguda i estimada gent
de Catalunya
Cristiana, ja sé que avui us porto un tema recurrent, i a més un tema del qual
ja n’he parlat moltíssimes vegades, però és que és un tema que em toca de ben a
prop, com a tots vosaltres, segur que sí, però en el sentit invers. Vosaltres
a Catalunya, us pregunteu perquè tots aquests joves africans arriben a les
nostres terres, què busquen, què volen… I jo des d’aquí em pregunto perquè tots
aquests joves se’n van de la seva terra, què no troben, què no volen…
Què farem? Em pregunta el noi. I aquest cop em
surt un: Res. És un res sec. De cansament. D’una situació viscuda per enèsima
vegada. Ja no puc fer res més. El jove es posa a plorar. Però el que el fa
plorar no és que el seu amic se’n vagi, sinó la por que no torni. En Jean se
n’ha anat. Com també se’n va anar en Moïse, com també se’n va anar l’aprenent
paleta i el meu estimat Yao, la setmana abans del seu bateig i del seu examen
per tenir el graduat escolar. Se’n va com se n’ha anat en Bernard. Se’n va com
ha fugit en Daniel. Se’n van, senzillament, perquè aquí no tenen cap oportunitat. Son
pobres. El veritable pobre no és el que no té res, sinó el que no té la
possibilitat de tenir res. Joves de 16 a 24 anys. Joves amb tota una
vida per endavant. Se’n van de nit, perquè tenen por de veure el rostre de la seva mare.
Se’n van de nit per no veure la noia que estimen ni els seus amics. Se’n van de
nit, perquè també és de nit en el seu cor.
Em truquen per telèfon. El
catequista d’una comunitat. Tenim un enterrament. De qui? D’un dels joves que
va marxar. Teniu el cos al poble? No. L’han deixat en el camí. Han portat
alguns cabells. És tot el que trobaran uns pares que es demanen què han fet
malament. I em truquen d’un altre poble. El catequista. Te’n recordes d’en
David? Sí. Com no me’n recordaré. S’ha mort a Costa de Marfil. De què? Silenci.
La resposta ja la sé. S’ha mort de treballar en condicions
precàries. S’ha mort de pobresa, de malaltia, d’enyorança. S’ha mort amb 19
anys perquè no és res més que un pobre africà de la regió de Savanes.
I de sobte em venen tants de records. Els seus
somriures, les seves converses, els seus desigs. Desigs senzills: Es volien
casar, tenir mainada, una casa amb un camp per cultivar el blat de moro i
algunes gallines. No desitjaven res més que poder viure. I ara em toca celebrar
misses per ells. Jo volia casar-los, jo volia batejar els seus fills, jo volia
celebrar la vida amb ells, i ara em toca plorar la mort amb els seus pares.
Per això tinc
por d’arribar a Catalunya. Tinc por de veure les imatges del Mediterrani, de
les valles de Ceuta i Melilla… Tinc por no només perquè veure els meus
germans en Crist morts en algun racó, sinó perquè potser, en algun dels rostres
hi reconeixeré l’un dels meus fills. I això, de ben segur, que m’acabarà de
destrossar l’ànima. Tot i que em queda una esperança, perquè potser, qui ho
sap, en algun racó mig amagat, trobaré un jove que ven productes a peu de
carrer, i per sorpresa meva em cridarà, Père Soler, i em giraré i el reconeixeré,
i l’abraçaré, i cridaré a tothom: Mateu el vedell gras, perquè el meu fill que
havia perdut, ara l’he retrobat. El meu fill que era mort l’he trobat en
vida.
Article publicat a Catalunya Cristiana
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada