Impulsats per l’Esperit: “Sóc aquí, envieu-me”
Des de fa 54 anys al quart diumenge de Pasqua, diumenge del “Bon Pastor”, s’ha dedicat de manera especial a la Jornada Mundial per les Vocacions. I ara a aquesta intenció se li suma la Jornada missionera per les Vocacions Natives.
La mirada occidental segmenta la realitat amb la pretensió d’entendre-la. Des de la frontera, des d’allí on l’Esperit de Pentecosta bufa per tal d’arribar a tota raça, llengua i nació, se’ns manifesta el sentit veritable d’aquestes jornades.
...
L’esperança de nostra Església està posada en aquests llocs fronterers que anomenem de Missió. Destaca l’exemple de la Xina: una església perseguida, a penes sense estructura i una molt minsa jerarquia. Una església podada i esporgada... i mai aniquilada, on s’espera que l’any 2030 hi haurà el major grup de cristians del nostre món.
Ens ha de fer reflexionar com actua l’Esperit en aquests indrets, i ser capaços de llegir els signes dels temps: necessitem vocacions, fermes vocacions cristianes. La queixa per les nostres mancances i la por només ens paralitzen. L’Esperit atorga constantment a la seva Església els dons que li són necessaris, concretats en carismes i ministeris, no com a parcel•les personals de poder, si no al servei de tota l’Església. I és Jesús qui té la iniciativa “no m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre” (Jn 15,16).
Ell ens ha escollit a tots, i se’n fia; com li responem? I ens confia d’anar per tot arreu –res ens ha de ser estrany ni aliè a l’evangeli- per tal de donar fruit. Prou de doldre’ns per allò que sentim com a pèrdues, i que potser no són sinó excuses per no respondre. I com a Xina, i altres indrets de frontera, visquem amb plenitud la nostra vocació cristiana i l’Esperit continuarà afavorint-nos amb els seus dons, amb els seus carismes i ministeris en favor de l’Església i de tot el món. Demanem a Déu Pare més vocacions per segar el sembrat i col•laborem amb pregàries i beques en la seva formació.
La mirada occidental segmenta la realitat amb la pretensió d’entendre-la. Des de la frontera, des d’allí on l’Esperit de Pentecosta bufa per tal d’arribar a tota raça, llengua i nació, se’ns manifesta el sentit veritable d’aquestes jornades.
...
L’esperança de nostra Església està posada en aquests llocs fronterers que anomenem de Missió. Destaca l’exemple de la Xina: una església perseguida, a penes sense estructura i una molt minsa jerarquia. Una església podada i esporgada... i mai aniquilada, on s’espera que l’any 2030 hi haurà el major grup de cristians del nostre món.
Ens ha de fer reflexionar com actua l’Esperit en aquests indrets, i ser capaços de llegir els signes dels temps: necessitem vocacions, fermes vocacions cristianes. La queixa per les nostres mancances i la por només ens paralitzen. L’Esperit atorga constantment a la seva Església els dons que li són necessaris, concretats en carismes i ministeris, no com a parcel•les personals de poder, si no al servei de tota l’Església. I és Jesús qui té la iniciativa “no m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre” (Jn 15,16).
Ell ens ha escollit a tots, i se’n fia; com li responem? I ens confia d’anar per tot arreu –res ens ha de ser estrany ni aliè a l’evangeli- per tal de donar fruit. Prou de doldre’ns per allò que sentim com a pèrdues, i que potser no són sinó excuses per no respondre. I com a Xina, i altres indrets de frontera, visquem amb plenitud la nostra vocació cristiana i l’Esperit continuarà afavorint-nos amb els seus dons, amb els seus carismes i ministeris en favor de l’Església i de tot el món. Demanem a Déu Pare més vocacions per segar el sembrat i col•laborem amb pregàries i beques en la seva formació.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada