dijous, 22 de febrer de 2018

Lluís Llamas, testimoni de fe



Segona quinzena de juliol de 1977. Vintena llarga d’adolescents de diverses extraccions socials d’una població industrial, Montgat, de travessa pel Parc Natural d’Aigües Tortes. Lidera “l’aventura” Lluís Llamas, Claretià, de trenta anys. Caminem, riem, descobrim la natura, enraonem, reflexionem, ens banyem en aigües gelades... Al capvespre celebrem l’eucaristia en rotllana, uns fulls amb la lectura, pregària eucarística “de diversos països”, compartim la comunió -unes llesques de pa consagrades en un senzill plat d’alumini-. La fe és do, aquella vivència del Crist i la comunitat al costat de l’Estany Llebreta, al Refugi de l’Estany Llarg, al peu dels Encantats, va ser una oportunitat extraordinària per acollir aquest do. La breu homilia, el debat sobre les nostres preocupacions, la seva escolta i el comentari encertat, la prudent correcció, van ser determinants en el nostre procés de creixement personal.
 

Després de Montgat, també va estar a Sabadell, d’administrador del Col·legi Claret i com a rector a Sant Boi. Quan li demanàvem: “Podries venir a fer una xerrada a monitors i famílies?”, hi vam poder comptar sempre que el vam necessitar. També a Valls a l’escola i a la parròquia amb els monitors. Recordo trobades de monitors organitzades pel Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans -MCECC- i Coordinació Catalana, en què era un dels pocs preveres que tenia la bona fe i compromís amb els seus monitors d’acompanyar-los un cap de setmana de trobada i dormir amb ells per terra dins les tendes d’acampada. Amb 50 anys aquest testimoni ajudava entendre de debò la pastoral dels joves i donar-se.

Desprès de la mort dels pares, la vocació missionera el portà al Brasil. Primer en comunitat, després per manca de vocacions sol a la parròquia de Sao Miquel do Guaporé, a l’Estat de Rondonia. De tant en tant, sabies que estava uns dies a Catalunya. Discret, amb les germanes... El passat dijous, 1 de febrer, al migdia, anant a una comunitat rural de la regió, conduint la furgoneta per aquelles carreteres de terra, va patir un infart. La seva parròquia l’acomiadà amb estima: flors, cants, el Bisbe de Guajarà-Mirim, concelebrà amb altres missioners i tota la comunitat.

Una vida gens estrident, un religiós com tants d’altres, sense ambicions de càrrec, autèntic, convençut i coherent amb la seva vocació. Tot i que endreçat i polit, feia “olor d’ovella”! 

Josep Oriol Pujol i Humet
Director General
Fundació Pere Tarrés

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

UNA MISIÓN CON CARISMA

¿Qué es la Obra de Propagación de la Fe ¿Qué es la Obra de Infancia Misionera ¿Qué es la Obra de San Pedro Apóstol? ¿Qué es la Pontificia Unión Misional?

Novetats



Calendari 2021



Reflexió missional del P. Antoni Calvera

Videos


Accedeix a la llista clicant el boto superior dreta.