I
aquí, en un foc que serveix mig per cremar papers acumulats, mig per recrear un
caliu tantes vegades viscut, ens acomiadem de Sabaneta. Maletes fetes i demà
direm adéu a esta casa, aquest veïnat, aquest caliu de camp que tant ens ha
captivat tot aquest temps.
Una
pregunta mala de contestar: “cuando vuelven?” Una proposta repetida una
i altra vegada i mala de rebutjar: pero lleven habichuelas pa’ la
familia. Un desig constant i fàcil de desitjar: vayan con Dios y
que el Señor les lleve a casa con felicidad.
Un
esglai al pit. Un esglai quan vam penjar les fotos dels amics blancs en arribar
i un esglai en arrancar les dels amics blancs i negres en marxar.
Un
frase que vam llegir en un llibre xulíssim fa uns mesos “Palmeras en la nieve”,
ressona dintre nostre: “las huellas de los que caminaron juntos, nunca,
nunca se borran”. Tant de bo, no tan sols serveixi de consol, sinó que sigui
veritat.
Una
“memòria del cor”, que vam experimentar quan Micaela va oblidar-se de parlar
castellà però ens buscava igual que sempre. Una memòria del cor, que volem
mantindre fresca, alegre, carinyosa i feliç en recordar tanta gent que ens ha
regalat molt més que acollida i cafè. Santa, Evelin, Linda, Miranda, Saylin,
Rino, Chichi, Alexander, Elias, Caonabo, Seiri, Miledy, Jara, Seni, Irda,
Narcisa, Niover, Mevoy, …
Uns
alumnes que escriuen cartes i uns ulls plorosos que les llegeixen. Un perdó,
d’anada i de tornada, per les tantes vegades que uns i altres ens hem ofès
sense voler en eixa convivència educativa, de vegades complexa.
Un
últim aprenentatge. Dos alumnes anuncien que esta nit dormen a casa quan ja
estan tots els llençols néts i les maletes a mig fer damunt del llit dels
convidats. Fins a tres vegades ens ha passat un cas semblant els últims temps.
Sens dubte, la tercera vegada hem sabut acollir infinitament millor que la primera.
Però hem de seguir progressant. Tres anys tan sols serveixen per a fer un
tastet de la gent senzilla, és tan el que ens queda per aprendre, …
Un
mirar enrere i sentir un agraïment profund per haver pogut ser administradors
de la vostra generositat. A les cases els queden els “camarotes”, a Aventura li
queda la guagua i la biblioteca construïda i plena de llibres, a algú li queda
la casa millorada, un altre va ser contractat durant un any com a profe de
música, i molts altres petits projectes diaris que hem pogut dur a terme
gràcies a la vostra generositat. Des del més profund, gràcies.
Un
blog que ens ha obligat a reflexionar i a viure un poc més a poc. Que ens ha
permès sentir que no tan sols érem dos, sinó que érem molts els que ens sentíem
part d’aquesta aventura.
Una
il·lusió gran de tornar a casa. D’abraçar als nostres. De començar de nou, en
el cor més ple de noms.
Un
arrencar la guagua, un silenci i voler, però no mirar enrere. Una última bola a
les nostres estimades veïnetes de Sabaneta. El més difícil dels comiats,
segurament.
Un
agraïment a Déu pel que ens ha protegit en cada pujada i baixada a Aventura.
Però sobretot, Gràcies bon Déu, per lo feliços que ens has deixat ser en esta
terra i en esta gent. Marxem en el cor encongit, però què feliços hem sigut…
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada