“perquè tots aquests joves se’n van de la seva terra, què no troben, què no volen...”

Mossèn Joan Soler, sacerdot diocesà de Girona, que està al servei de l'Església de Dapaong al nord del Togo, fa una reflexió sobre la emigració que també pateix aquest país.

Benvolguda i estimada gent de Catalunya Cristiana, ja sé que avui us porto un tema recurrent, i a més un tema del qual ja n’he parlat moltíssimes vegades, però és que és un tema que em toca de ben a prop, com a tots vosaltres, segur que sí, però en el sentit invers. Vosaltres a Catalunya, us pregunteu perquè tots aquests joves africans arriben a les nostres terres, què busquen, què volen… I jo des d’aquí em pregunto perquè tots aquests joves se’n van de la seva terra, què no troben, què no volen…

M’explicaré millor. Ahir a la tarda em va venir un jove a la parròquia. Què hi ha? Li pregunto, et veig alterat. En Jean t’ha vingut a veure? No, li dic, ja fa dies que no el veig. Se n’ha anat. On? No ho sabem. Se n’ha anat a l’aventura. Ell també? Sí. En Jean era el meu aprenent de pintor. Un noi amb un munt de qualitats. Si hagués estat català, amb les nostres oportunitats…

 Què farem? Em pregunta el noi. I aquest cop em surt un: Res. És un res sec. De cansament. D’una situació viscuda per enèsima vegada. Ja no puc fer res més. El jove es posa a plorar. Però el que el fa plorar no és que el seu amic se’n vagi, sinó la por que no torni. En Jean se n’ha anat. Com també se’n va anar en Moïse, com també se’n va anar l’aprenent paleta i el meu estimat Yao, la setmana abans del seu bateig i del seu examen per tenir el graduat escolar. Se’n va com se n’ha anat en Bernard. Se’n va com ha fugit en Daniel. Se’n van, senzillament, perquè aquí no tenen cap oportunitat. Son pobres. El veritable pobre no és el que no té res, sinó el que no té la possibilitat de tenir res. Joves de 16 a 24 anys. Joves amb tota una vida per endavant. Se’n van de nit, perquè tenen por de veure el rostre de la seva mare. Se’n van de nit per no veure la noia que estimen ni els seus amics. Se’n van de nit, perquè també és de nit en el seu cor.

                Em truquen per telèfon. El catequista d’una comunitat. Tenim un enterrament. De qui? D’un dels joves que va marxar. Teniu el cos al poble? No. L’han deixat en el camí. Han portat alguns cabells. És tot el que trobaran uns pares que es demanen què han fet malament. I em truquen d’un altre poble. El catequista. Te’n recordes d’en David? Sí. Com no me’n recordaré. S’ha mort a Costa de Marfil. De què? Silenci. La resposta ja la sé. S’ha mort de treballar en condicions precàries. S’ha mort de pobresa, de malaltia, d’enyorança. S’ha mort amb 19 anys perquè no és res més que un pobre africà de la regió de Savanes.

 I de sobte em venen tants de records. Els seus somriures, les seves converses, els seus desigs. Desigs senzills: Es volien casar, tenir mainada, una casa amb un camp per cultivar el blat de moro i algunes gallines. No desitjaven res més que poder viure. I ara em toca celebrar misses per ells. Jo volia casar-los, jo volia batejar els seus fills, jo volia celebrar la vida amb ells, i ara em toca plorar la mort amb els seus pares.

Per això tinc por d’arribar a Catalunya. Tinc por de veure les imatges del Mediterrani, de les valles de Ceuta i Melilla… Tinc por no només perquè veure els meus germans en Crist morts en algun racó, sinó perquè potser, en algun dels rostres hi reconeixeré l’un dels meus fills. I això, de ben segur, que m’acabarà de destrossar l’ànima. Tot i que em queda una esperança, perquè potser, qui ho sap, en algun racó mig amagat, trobaré un jove que ven productes a peu de carrer, i per sorpresa meva em cridarà, Père Soler, i em giraré i el reconeixeré, i l’abraçaré, i cridaré a tothom: Mateu el vedell gras, perquè el meu fill que havia perdut, ara l’he retrobat. El meu fill que era mort l’he trobat en vida.  

Article publicat a Catalunya Cristiana